logo-mini
image
Descobreix el parcHàbitats

La Unió Europea, en el seu propi territori, considera que cal conservar i protegir els hàbitats o conjunts d’hàbitats d’interès (HIC) des d’un punt de vista de la conservació mitjançant la Directiva Hàbitat 92/43-CEE.

Alguns hàbitats d’interès considerats com a “prioritaris”, d’interès més elevat, han de gaudir d’una protecció superior en tot el territori.

Hàbitats principals delPARC NATURAL

  • Els boscos subalpins de pi negre de les obagues o de les solanes, els boscos mixtos de pi negre i avet, els bedollars, el bosc de ribera
  • Els prats subalpins: prats de dall, prats de sudorn, prats mesoxeròfils de pèl caní, prats de gespet
  • Els prats alpins: prats de gespet, prats rasos de festuca supina, prats rasos d'elina i de càrex corbat
  • Les comunitats vegetals dels ambients aigualosos (molleres) i els prats higròfils associats, la vegetació fontinal
  • Els hàbitats quionòfils associats a les congestes de neu
  • Les landes subalpines i alpines
  • Les tarteres àcides i calcàries
  • Les roques àcides i calcàries

La majoria dels hàbitats del Parc natural són d’interès comunitari, alguns de prioritaris com les molleres amb bonys d'esfagnes, vulnerables a tot canvi en el funcionament hidrològic, al sobrepastoratge o al trepitjament per part dels visitants (massificació).

Es fa un seguiment constant de llur evolució per prevenir qualsevol actuació impactant.

La vegetació no s'estableix a l'atzar, són les condicions ecològiques les que determinen la instal·lació de les espècies vegetals que formen unes comunitats vegetals. En l’àmbit muntanyenc, la topografia, el substrat, la higrometria i la temperatura són els principals factors que determinen la repartició de la vegetació.

Els dos últims factors varien amb l'altitud i l'exposició seguint uns gradients, fet que genera uns estatges de vegetació ben visibles en el paisatge.

Al Parc natural trobem principalment dos pisos de vegetació:

  • L'estatge subalpí (1.800 m - 2.400 m)
  • L'estatge alpí (2.400 - 2.915 m)

Cada pis de vegetació presenta uns hàbitats diferents, dels quals alguns són clímax, és a dir, corresponents a la vegetació potencial segons les condicions ecològiques, com els boscos de pi negre de l'obaga, els prats alpins de festuca supina (Festuca airoïdes), els prats de gespet (Festuca eskia) sobre substrat àcid, els prats d'elina (Kobresia myosuroïdes) o els prats d'ussona (Festuca gautieri) sobre substrat calcari.

D'altres hàbitats deriven de l'explotació ancestral dels recursos naturals (ramaderia, explotació forestal), són per exemple, els prats subalpins (prats de dall, prats de sudorn, prats de pèl caní) mantinguts per l'activitat ramadera.

Al subalpí, sense acció antròpica, la vegetació clímax correspondria al bosc, tot i que per l'acció de factors biòtics (plagues forestals...) o abiòtics (incendis, allaus...), existirien clarianes amb un estrat herbaci que el bosc, si no hi hagués cap més pertorbació, tornaria a colonitzar seguint un procés dinàmic.

L’alternança o el mosaic dels diferents hàbitats genera una gran biodiversitat. L'acció de l'home, en un marc de gestió sostenible, és beneficiosa per al medi natural, ja que crea un mosaic d'hàbitats que es manté mentre perdura l'activitat humana (agricultura, ramaderia o explotació forestal). Al Parc natural l'acció de l'home és fàcilment visible, sempre s'ha buscat mantenir un cert equilibri, les rutines ancestrals del bestiar, que avui en dia perduren, mantenen un mosaic d'hàbitats que generen una gran diversitat de paisatges que alberguen una gran biodiversitat (flora i fauna).